En categoria de Falla Gran:

Plaça de l’Àngel – Marisa Falcó i Paco Pellicer, Jesús I. Català

“Cartes” és una d’eixes falles que haurien de representar un exemple per a la festa. Una falla que fuig de barroquismes estètics per realitzar les seues reivindicacions amb una força increïble. Una idea tan senzilla com la de la bústia on poder fer les peticions dels veïns del barri del Carme és l’eix central del cadafal.

L’abandó progressiu per part de l’alcaldessa fa que els veïns no tinguen ajudes per instal.lar un ascensor per a embarassades i aquestes hagen de deixar el barri. L’oblit de les autoritats fa que un veí jove no puga viure als seus origens perquè els lloguers estan molt cars. I fa que una iaia li escriga una carta a l’alcaldessa convidant-la a xerrar sobre el barri.

Senyora alcaldessa:

[...]Es que ja no hi ha artesans,[...]I a mi m’agradaria obrir la finestra i vore com treballaven els xics aquells que pintaven falles en la plaça on jo visc, i ja se n’anaren[...]

Li agrà més el xocolate que el café en llet?

Una escena amb una emotivitat i un sentiment que estarà marcada a foc al cervell de tot aquell qui la va contemplar. Qui escriu aquestes linies va banyar els ulls de la tendresa que li va transmetre la iaia.

En categoria de Falla Infantil…

Mossén Sorell – Corona – Anna Ruiz

“Motivacions” és una de les poques falletes on no es troben fades, on no es troben 400 figures juntes. Només 5 xiquets… sí, xiquets. Perquè les falles infantils son per a xiquets. I per a ells han de ser els seus monuments. Eixe era l’eix de la falleta: les motivacions dels xiquets, les seues aspiracions, els seus somnis d’arribar a ser qui volen ser al futur. El núvol d’idees que deixava caure lletres i lletres de les quals els xiquets haurien de treure les seues motivacions, el seu futur.

L’expressivitat dels xiquets (perquè eren xiquets, no ninots…) era màxima; parlaven sense dir paraula, la seua pell de “collage” ens transmetia l’entusiasme per arribar a ser ballarina, pintor, investigador, músic,… i tantes altres coses amb les quals somien els més petits.

Aquesta falleta passarà a la història de la festa. Serà d’eixes falles que es recordarà sempre encara que el jurat “oficial” l’haja menyspreada. En un futur tothom estarà d’acord en què aquesta va estar la millor falla infantil de València 2008. I no va necessitar de colors recarregats, ni de moltes figures. Només va plasmar allò que és dels xiquets, allò que serà dels xiquets.

Els premis s’entregaran a les mares dels artistes. Consistirà en una gran abraçada dels seus fills amb molt d’afecte. No hi ha millor premi per a una mare que tindre als seus braços unes ments tan privilegiadament sensibles com aquests artistes.

Enhorabona a vostès, enhorabona.

La casa està bruta, hi ha una escurada de 2 metres d’alt, les piques estan que rebenten, la pols invadeix totes les habitacions, al quart de bany no gosses ni entrar de la pudor i el cub de la roba bruta fa anys que no es pot tancar de tantes peces que hi ha. Damunt fa tres dies que no et dutxes i les tuberies de la banyera estan emboçades!

Si tens roba delicada i la por s’apodera de tu al veure que ja comença a tindre vida pròpia del temps que fa que no la rentes

Si no estàs segur de destroçar la teua camisa en la rentadora i no tens ni idea del que signfica programa llarg o centrifugat…

A qui cridaràs?!

Les bactèries han conquerit el teu espai vital? Necessites un míssil nuclear per poder treure els microbis del terra?

La teua pica comença a semblar-se al fons mari ple de bitxos i clavar la mà et suposa un risc integral per la salut?

Si estàs a punt de rendir-te front a les malignes tropes microorgàniques de la teua habitació…

Qui t’ajudarà a véncer la batalla!? Lleixiu Conill!

Si el teu W.C. té tal grau de brutícia fins al punt que el bany del bar de baix de casa està més net i brillant que el teu.

No has de patir més, perquè ja ha arribat… Ànec W.C.!

La camisa per a la boda de la cosina germana del teu oncle segon per part de mare tercera està encartonada i crespada? No saps què fer: anar a pit descobert o amb una camisa que ni robocop aniria tan quadrat? Però no tot està perdut. L’ultima paraula no està dita ni molt menys.

El zen fet fardatxo, el dalai lama del rentat a mà, el gurú de la neteja. Després de llargues temporades de meditació, després de sometre’s als mètodes d’autodisciplina més exigents del món oriental, després de la seua coronació com a mestre suprem al fi ha aconseguit la seua meta: el nirvana saboner.

Sabó Fardatxo!

Només faltes tu. Agafa drap, granera i motxo, res més. Ara, com kamikaze japonés, lliga’t al cap una banda amb el símbol nippó per excel.lència, el sol naixent i arma’t de valor.

La batalla no serà fàcil, demanaràs pietat i clemència, voldràs abandonar en nombroses ocasions, els microorganismes desplegaran les seues armes més dures. Ho sabem, hauràs de ser el més fort, però sempre tindràs l’ajuda de…

LA PATRULLA NETEJA AL RESCAT!!!!

La federación de especial dice que aceptan donativos para ver las fallas y nunca cobran

Intente sobreposar-me de l’impacte. M’agafe ben fort a la cadira per no caure marejat de la impressió. Però la millor part encara està per arribar…

La Federación de Fallas de Especial recordó ayer a la Asociación de Vecinos de Russafa que las fallas jamás han cobrado dinero por ver los monumentos falleros sino que se aceptan donativos para entrar dentro del recinto vallado y estar más cerca de las obras que hacen los artistas falleros, según manifestó el presidente de la organización, Joaquín Díaz.

Una vegada llegit l’article, contar 1000 abans de carregar-me mitja casa de la mala llet i prendre’m uns relaxants de cavall les úniques idees que em venen a la ment són tan bèsties que millor me les guardaré, no siga que em denuncien per injúries o per recordar la família d’alguns membres del món faller. Vegem les barbaritats que ha dit el president de la Federació de Falles d’Especial.

En primer lloc, senyor Joaquin Díaz, les falles “jamás” han cobrat diners?? Està vosté segur? Utilitzaré la meua experiència personal per demostrar que això és una mentida més gran que totes les catedrals del món juntes. Ha tingut vosté la mala sort que qui escriu aquestes línies és un Malalt de Falles en tota regla i compta amb un arxiu de totes les entrades/tiquets que ha adquirit des dels anys 90 i pot demostrar amb ‘documents’ allò que diu… xe, quina mala sort. Per obrir boca, Pl. Mercé 1999:

En 12-14 anys que duc fent recorreguts fallers, tots ells he visitat les falles de secció especial de cada any i per apreciar millor “las obras que hacen los artistas falleros” he hagut de passar per taquilla i pagar una entrada, i no senyor Díaz, res de donatiu, perquè com diu la RAE

donativo.

(Del lat. donatīvum).

1. m. Dádiva, regalo, cesión, especialmente con fines benéficos o humanitarios.

un donatiu és una aportació voluntària de qualsevol quantitat i probablement amb un fi benèfic, no una entrada obligatòria i fixada com han fet i fan les comissions especials (entre elles Exposició). Si no em creu li ho podem preguntar als ‘segurates’ que estan per impedir el pas si no es té el tiquet corresponent i trencar-lo després del pagament previ. Això demostra ben a les clares el caracter obligatori i comercial dels seus ‘donatius’*.

Parlant de fi benèfic, quin és el que tenen les entrades? Augmentar els pressupostos? Cobrir la contabilitat de les falles? O tindre encara més ingressos mostrant missatges publicitaris als tiquets?

Posem un exemple pràctic per trobar la ‘humanitat’ a les entrades: ja que el problema ve pels veïns del carrer Sueca, mirem una entrada de Sueca – Literat Azorin de fa uns anys (concretament al 2000):

Com dirien els mags de la tele: res per ací. Veiem publicitat d’un patrocinador

I res per allà. Al darrere trobem més publicitat de patrocinadors.

La paraula ONO se sembla a ONG, però no… no és el mateix. I no ens quedem només en Sueca – Literat Azorin o Pl. del Pilar, també Na Jordana és una especialista en ‘donatius’, mireu:

I no pose la part de darrere, perquè clar, encara que diga ‘Molt important mirar al dors’ doncs l’únic que podem trobar és el nom d’un restaurant de menjar grec que sorteja un viatge a Grècia. Sí senyor, gran fi benèfic.

Per si de cas, a estes altures, us quedara algun tipus de dubtes, posaré un altre exemple d’una falla que va estar presidida per un dels membres de la “susodicha” Federació, Cuba-Buenos Aires a l’any 2000. I com era d’esperar, posa “Entrada”:

Conclusió: Cal tindre molta barra, molta poca vergonya i molta cara dura per a atrevir-se a dir que les falles de la Federació d’Especial no cobren entrada. Ja està bé de prendre el pèl a veïns, a turistes i a seguidors de la festa fallera, que al cap i a la fi, senyors especials, vostés reben diners públics de tots els ciutadans i no haurien de tindre dret cobrar ni un cèntim per “estar más cerca de las obras que hacen los artistas falleros”.

Enllaç a la notícia

Altres exemples de ‘donatius’

–
*Comptades excepcions són les que tenen eixa finalitat humanitària: Pediatra Jorge Comin – Serra Calderona últimament i algunes altres, però ni molt menys és allò habitual.

]]> http://malaltdefalles.wordpress.com/2007/05/08/alfred-ruiz-torna-a-fer-falles-ja-es-oficial/feed/ 0 malaltdefalles http://malaltdefalles.wordpress.com/2007/04/28/agrait/ http://malaltdefalles.wordpress.com/2007/04/28/agrait/#comments Sat, 28 Apr 2007 16:00:00 +0000 malaltdefalles http://malaltdefalles.wordpress.com/2007/04/28/agrait/ ]]> Són les 11:45 del divendres 16/03/2007 en una gran empresa francesa. El pensament d’un valencianet ja fa dies que es va escapar d’alli.

A les 13:03 surt un tren carregat d’il.lusió cap a París. En un seient, el mateix valencianet aprofita les 3 hores llargues per fer un possible recorregut faller en la seua llibreta, on es barregen anotacions del projecte final de carrera i noms de falles. Preveient la intensitat dels esdeveniments a vindre i la impossibilitat de descansar xafa l’orelleta i intenta dormir una estona fins a l’arribada…

Una vegada a la Gare de Lyon de Paris, i amb el temps just per arribar a l’aeroport, una “navette” d’Air France li condueix, més o menys ràpid, al Charles de Gaulle… Durant tot el viatge no fa més que mirar l’hora i recordar-se de la mare que va parir els embusos de trànsit de la ciutat del Sena. L’avio eixirà sense ell i tot el somni i la il.lusio s’esfumaran.

“Afortunadament” l’avio es retarda una vegada a l’aeroport i ell aconsegueix arribar per prendre el bitllet. Les hostesses li comuniquen que du un retard de 2 hores i que caldrà esperar… Ara la preocupacio gira cap a l’enllaç que haurà de prendre en Madrid a València… si s’acumula molt de retard el pla establert s’anirà a fer la mà.

Les hores passen a la terminal. Cinc, sis, set, set i mitja… i l’avio que no arriba. Amb el mòbil en mà aquest valencià mobilitza (i mai millor dit) tots els recursos familiars possibles per trobar una solucio en cas de pèrdua de l’enllaç: anul.lar el vol, buscar un altre que arribe des de Madrid, trobar qualsevol mitjà de comunicacio entre la capital i el Cap i Casal… qualsevol possibilitat cal ser valorada extremadament ràpida ja que el temps apremia. Mentrestant, a l’aeroport, un grup de madrilenys li diuen que la companyia que ha agafat és molt impuntual… i que, per contra, l’altra amb la qual té contractat el vol des de Madrid no falla ni un segon. El valencianet comença a sentir un nerviosisme mai vist en ell. Però les seues ganes de gaudir de la Festa Major poden més i busca solucions a la velocitat de la llum: un xic madrileny té pensat anar a València eixa mateixa nit en cotxe… amb una gosadia impròpia li demana, per favor, que el duga a Falles, ja que el seu enllaç és pràcticament impossible de prendre’l. Una petita llum s’albira al final del tunel.

L’avio arriba a Paris, son les 20.00 i l’enllaç cal prendre’l a les 22.00. sembla doncs, que no hi haurà temps suficient. El patiment de la familia i una persona especial, impotents de no poder fer res, es fa patent al mòbil amb un fum de missatges de l’estil “ja has prés l’avio?”, “quan eixiu?”, “arribaràs?”… El nerviosisme a l’estòmac del nostre valencianet ja és impossible d’ocultar.

Surt de Paris. Fent càlculs temporals arriba a la conclusio que existeix una infima possibilitat de prendre el vol Madrid-València. Cal ser més ràpid que Carl Lewis per poder fer l’enllaç, però paga la pena intentar-ho.

Una vegada a Barajas corre com una gallina sense cap: no sap on anar. Finalment troba la porta d’embarcament corresponent. Malauradament, veu com el seu vol s’enlaira sense ell…

La pena i la decepcio s’apoderen per un moment. Però d’immediat reacciona i un esperit de força i falles sorgeix al seu interior: ha d’estar a València “caiga qui caiga”. En eixe moment no haguera importat que estiguera en la Xina o en Nova York, la malaltia fallera va sorgir de dins i es va sobreposar a tots els entrebancs. Ja no era qüestio de distàncies, era qüestio d’amor propi. Calia trobar una via a les 22.15 de la nit, en un Barajas sense cap ànima, per realitzar la il.lusio de tot un any que tant havia costat de preparar dies abans.

De seguida el mòbil brama del seu us, cal buscar alternatives per mig de la familia i la persona especial perquè li guien cap a un estacio d’autobusos, tren o similar. El primer pas és clar: un taxi ha de conduir-lo cap al centre de la ciutat. Pel mòbil li comuniquen que existeix un bus que surt a les 23.00. Ràpidament, al preu que siga, cal prendre’l. La preocupacio i els nervis a casa augmenten vertiginosament. Per un espai de 40 minuts no saben res dels moviments del valencianet.

Una vegada a l’estacio aquest corre altra vegada com mai ho havia fet en la seua vida i a 5 minuts de la partida de l’autobus puja per la porta direccio a un somni. 4 hores i l’odissea haurà merescut la pena. València i les Falles ja estan més prop.

Pel cami, una peli de Nicole Kidman com a traductora de l’ONU, tots els clots de l’A-3 i una becadeta fan les 4 hores més curtes. El valencianet parla amb València i tranqulitza a la familia i a la persona especial dins de la intranquilitat i la bogeria que suposa tot açò.

Fem una paradeta en el cami, el mòbil marca la 1.30 de la matinada en una àrea de servei en un punt desconegut per al valencianet. Parla amb la persona especial i tota la tensio acumulada surt en forma de llàgrimes i disculpes per tot el que ha fet patir.

Però ja no hi ha tornada enrere. Cal reprendre el viatge. No queda res. El final de la peli esmorteix l’efecte de la tensio i relaxa un cos en tensio des de fa 13 hores…

Després d’una altra becadeta, el valencianet es desperta a l’altura de Bunyol. L’alegria i l’esperança es junten totes dos en una cara que haguera merescut ser fotografiada. Mai havia pensat que arribaria a agradar-li la tan lletja fàbrica de ciments d’aquesta poblacio.

Els quilòmetres es fan ja familiars: l’antic institut de Xest en què va estudiar fa uns anys, els poligons industrials, els centres comercials de l’A-3, i per fi l’Avinguda del Cid… eixa avinguda tan col.lapsada pel trànsit, tan fastigosa de vegades hui es presentava diferent per al valencianet, plena de llum, plena de ganes per gaudir d’una curta, però intensa estada.

Al cap d’uns minuts el nostre desti apareix. L’estacio d’autobusos rep quatre autobusos de Madrid. Dins d’un d’ells el valencianet avisa a tothom que ha arribat: la familia, la persona especial, els seus amics… València i les Falles l’esperen amb els braços oberts. Son les 3.15 i queda molta nit i molt que viure. El valencianet surt com un “llamp” de l’autobus. El seu cap comença a processar tots els carrers i monuments que des del tren cami de Paris havia planificat; caldrà fer algunes reajustaments degut als imprevists, però encara és factible.

Després d’uns segons creient que delirava, creu escoltar el seu nom a una veu familiar i molt estimada: “Javi!!! Javi!!!”… el valencianet es gira sorprés. No esperava a ningu ja que era molt tard per a recepcions. La persona especial ha vingut a rebre’l. Quina alegria!!!!!!!!!!!!!!!!!

Després del moment emotiu, la persona especial i el seu pare el condueixen cap al primer desti. Gira a mà dreta des del carrer Colon i arriba al carrer Pisarro. El gran cuiner de Pisarro-Cirilo Amoros li saluda: “Benvingut de nou… Malalt de Falles. T’estàvem esperant”.

Podria contar milers d’anècdotes, milers de situacions, milers de sensacions de la meua curta presència a les Falles 2007, però només vull dir una paraula a la gent que m’estima i que son qui realment han fet possible que enguany haja estat a València durant la Festa Fallera:

Pares, Xiqueta… Gràcies.

http://malaltdefalles.blogspot.com